L’habitatge ha estat un dels temes estrella de la legislatura i també ho serà la vinent. El ministre del ram fa balanç de la feina feta, tot i que avisa que els resultats trigaran anys a fer efecte. També aborda aspectes relacionats a la mobilitat i les comunicacions i el seu futur personal. 

–Què vol fer en aquests mesos que falten per acabar la legislatura?
–Queda molt per fer. Si parlem d’habitatge, el que hem fet és començar. Hem iniciat un camí llarg, ja que el problema no es pot resoldre ni en un any ni en dos, perquè necessita anys de feina continuada. El que hem fet és posar les bases de les polítiques d’habitatge, perquè en els propers anys es pugui continuar desenvolupant. Hem establert diverses mesures en favor dels pisos de lloguer i hem creat un model de governança, a través de l’Institut Nacional de l’Habitatge, que era molt necessari perquè no es podien aplicar polítiques de manera conjuntural. Ara tenim un òrgan professionalitzat i independent del Govern que pot estructurar polítiques a llarg termini. També hem començat a treballar els habitatges de promoció pública. Hem legislat i reglamentat, però caldrà continuar. En conclusió, encara hi ha molta feina per fer i cada legislatura s’hauran de fer accions en funció de la situació.
 
–Però hi ha alguna cosa concreta que li quedi pendent?
–No. Hem aprovat la llei de mesures d’habitatge de cara a l’any vinent, amb diverses accions que tindran impacte el 2023. Amb els mesos que queden, difícilment pots fer més mesures que incloguin solucions a llarg termini.
 
–En aquest camí llarg que han iniciat, hi serà?
–No ho sé, però crec que no, tot i que dependrà del meu partit, si volen comptar amb mi o no.
 
–Ha estat una legislatura estranya, amb canvi de ministeri.
–M’he dedicat dos anys a Afers Socials amb el tema de la pandèmia. Habitatge ho he mantingut, però a Afers Socials vam haver de treballar molt, sobretot amb les residències de la gent gran. Ara he agafat Mobilitat i Ordenament.

–I no li faria il·lusió continuar aquesta feina que tot just ha començat?
–No ho sé, ha estat complicat. Sincerament, hem fet una feina de consolidació de les polítiques d’habitatge, i ara cal continuar-les, impulsar-les i afegir-ne de noves, si cal. La feina d’estructurar les polítiques en l’àmbit legal està feta i tot just hem iniciat passos per materialitzar-ho.
 
–Creu que ja ha fet l’aportació que podia fer i ara cal una altra persona?
–Des del departament s’ha fet moltíssima feina, però no sé si continuaré. Hi ha dies que em llevo i dic que sí, i d’altres que penso que ja he fet el que havia de fer, així que potser que ara vingui algú nou.

–L’empresa és complicada.
–Ha estat desgastant. S’ha d’entendre que l’habitatge té interessos contraposats. Una cosa són les famílies que estan en una situació complicada d’accés a l’habitatge, mentre per mantenir-lo està garantit amb la pròrroga. D’altra banda, tens altres sectors rellevants que culpabilitzen la pròrroga com la mesura que ha creat aquesta manca de pisos de lloguer. I no és així.
 
–Com hem arribat a la situació de preus tan elevats i manca d’oferta?
–És el mateix que està passant a molts llocs. Després de la pandèmia, ningú sabia que hi hauria el creixement econòmic que hi ha hagut el darrer any. Això ha generat l’increment de la demanda, a causa de la quantitat de gent que està venint a viure a Andorra. En el darrer any, som 1.500 persones més, cosa que representaria 800 llars que hauríem d’haver construït només en un any. I això és impossible, perquè un edifici i un habitatge no el fabriques en un dia, sinó en quatre o cinc anys. Així, en un any no podem donar una resposta. Ara tenim una sobredemanda per una oferta que no pot créixer al mateix ritme. A més, creix més en venda i menys en lloguer.

«Hi ha dies que em llevo i dic que seguiré, i d’altres que penso que ja he fet el que havia de fer; potser que vingui algú nou»

–El PS l’acusa d’aplicar el manual de l’Acoda. Què hi diu?
–Desconec quin és el manual de l’Acoda. Aplicar una pròrroga forçosa a tots els contractes de lloguer no sé si està al manual de l’Acoda o al de l’associació de propietaris. Crec que no. Justament són les entitats més incòmodes amb aquesta mesura, però un govern responsable havia d’actuar. Ara hem de construir uns recursos que permetin baixar la demanda i generar més oferta, que generem aplicant palanques. Una d’elles l’oferta d’habitatges de promoció pública, amb els quals d’aquí a tres o quatre anys en veurem els fruits, o també les mesures per intentar que els edificis ja existents es rehabilitin. Aquestes mesures han aportat més de 700 habitatges al mercat durant aquesta legislatura. Si no hi fossin, el mercat estaria més tensionat, però hem de continuar trobant fórmules que ens permetin que el promotor li sigui més rendible posar al mercat pisos de lloguer.
 
–Els sindicats i l’oposició asseguren que fan polítiques neoliberals.
–Al final són frases fetes i mantres que per moltes vegades que es repeteixin no es converteixen en realitat. De fet, hem intentat vetllar per tothom i trobar solucions equilibrades. Fins i tot hem limitat el preu de la renda, així que més que liberals som intervencionistes. D’altra banda, hem promogut que el privat desenvolupi l’activitat en el lloguer. Estem en un terme mig.

–El topall d’increment del lloguer entre el 2 i el 5% és la més justa?
–Creiem que sí. Hi havia diverses opcions. La llei ja diu que s’han d’apujar segons l’IPC, però és cert que es podria congelar. Ara bé, els costos de manteniment també augmenten amb l’IPC, així que no és just que la propietat no ho pugui repercutir en els increments del lloguer. Però hem volgut que les famílies mantinguin la capacitat econòmica en relació a la situació conjuntural.
 
–La Borda Nova, els 15 habitatges de preu assequible i els pisos socials de la casa Aristot Mora són suficients?
–No, no són suficients. Primer hem legislat sobre els pisos socials i els de preu assequible. Ara toca fer els reglaments, però ja estem construint les bases per disposar d’aquest recurs en un futur. Ja hem licitat les obres de la Borda Nova i el plec d’edificis en desús per destinar-lo a preu assequible, però tot això no veurà la llum fins d’aquí a tres o quatre anys. Ara per ara no és suficient, però també hem engegat el pla pel dret a l’habitatge, un document estratègic que determinarà quina és la necessitat d’habitatge protegit. S’analitza la demanda exclosa, que són les famílies que queden fora, i a partir d’aquí quins pisos cal construir per aquesta gent. Això determinarà els recursos que faran falta.

–Com està el sistema d’indicadors d’habitatges?
–Aquesta és una altra de les coses que hem hagut de crear legislativament, i no ha estat fàcil. La llei de l’Institut de l’Habitatge crea aquesta base de dades, perquè no sabem quin és el mercat de lloguer real. Es pretén disposar d’una informació que els comuns ja tenen, però no és precisa. S’ha fet la licitació del programa informàtic i s’ha adjudicat a una empresa, que ja ho està començant a implantar en algun comú amb els nous contractes, i tenen un any per incloure els vells. Per tant, és un altre element que ens aportarà un coneixement real del mercat d’habitatge de lloguer. Així, hem començat coses que tindran un resultat d’aquí a dos o tres anys.
 
–Han començat tard?
–Vam començar quan es va tensionar el mercat. L’habitatge no és com un accident de trànsit, sinó que en el moment que es comença a detectar, si no tens unes palanques mínimes per atenuar la situació, és lent, perquè ho hem hagut de crear tot: les lleis, el sistema de governança o les bases de dades. Per tant, considero que no hem fet tard, perquè cal tenir en compte que això no se soluciona en una decisió política d’un consell de ministres.

–Els comuns també estan oferint habitatge a preu assequible. S’hauria de fer conjuntament?
–Està bé que els comuns tinguin aquesta iniciativa, però haurem de crear un marc nacional d’actuació en aquesta matèria.
 
–Amb l’arribada massiva de temporers, el problema s’ha agreujat. Com es pot revertir de cara a l’any vinent?
–Hauríem de construir 1.500 pisos en un any? Impossible. Una solució immediata no existeix.

–Algunes veus reclamen canviar el model de país o econòmic.
–Em sembla molt bé, però ho podem fer d’aquí a l’any que ve? Si l’hivern vinent tornem a tenir l’efecte crida, tornarem a patir tensions al mercat de l’habitatge. Ara bé, espero que l’any que ve no es donin les circumstàncies que l’han ocasionat enguany. I això ha fet que moltes persones vinguessin amb unes perspectives que no eren reals.
 
–Les pistes i els hotels sí que els necessiten.
–La gent que ha hagut de marxar és la que no ha aconseguit un permís de treball, i potser han vingut més de les que habitualment venien. El volum migratori que et pot venir de cop no es pot controlar.

–El Govern s’ha plantejat un canvi de model econòmic?
–De fet, la diversificació econòmica ha de ser això, no ser tan dependents de serveis que són molt demandants de mà d’obra. Així, ens hem dotat d’altres serveis que no siguin tan devoradors de recursos. Per exemple, un projecte com el de Grifols ens ha de servir per canviar el model de país per crear un nínxol nou d’activitat dins l’àmbit científic, on amb poques persones es pot generar un volum econòmic igual que si n’hi haguessin 500 en un comerç. Hem d’anar a buscar aquestes diversificacions, però costa i l’anirem materialitzant amb els anys. El model que tenim és molt devorador de recursos.

«La diversificació ha de servir per no ser tan dependents de mà d’obra; tenim un model devorador de recursos»

–En termes de mobilitat, Jaume Bonell va dir fa poc que en deu anys Andorra podria col·lapsar. Realment estem en aquesta situació?
–Tenim identificat, a través del Pla de mobilitat Andorra 2030, que aquest any, amb el creixement poblacional que tenim i els turistes que ens visiten, ja coneixem tres o quatre punts de la xarxa viària que poden col·lapsar. Ara bé, aquest pla ens permet avançar-nos a aquestes situacions. Per exemple, una d’aquestes zones és el pas per la Massana, que ha passat d’estar col·lapsat de manera puntual a tots els dies només amb els residents, a les hores punta i en tots dos sentits. Així, engegarem iniciatives que ens permetin arribar al 2030 amb una certa fluidesa del trànsit, i el desviament de la Massana és un dels casos, per on hi passen 16.800 vehicles diaris. Si fem la variant, passaríem a 5.000 cotxes diaris pel centre de la Massana. Baixaríem tres vegades el nivell de circulació, cosa que donaria millor qualitat de vida i de l’aire, i ampliar alguna zona per a vianants. A més, hem fet l’aposta pel transport públic.

–Però no s’ha reduit el nombre de vehicles a la carretera?
–Perquè en un any hem crescut en 1.500 persones. I n’arribaran més, i totes amb el seu vehicle. Si no haguéssim fet el transport públic gratuït estaríem en una situació pitjor.
 
–Sovint va molt ple i no s’atura en algunes parades.
–Hem d’estudiar quina és la dimensió que se li ha de donar, però com a mínim s’ha pres la iniciativa, perquè tenim la mirada posada al 2030.

–I la variant de Sant Julià?
–Amb les dades que tenim sobre la taula, no és comparable. A Sant Julià només hi ha puntes de retenció complicades 50 dies a l’any. A més, s’atenuen amb els dispositius especials que fem quan hi ha un pont. Si havíem de començar per alguna lloc, la situació és més crítica a la Massana.
 
–Amb les connexions amb l’exterior, s’ha parlat de diverses opcions, amb el tren, el tramvia, la variant del Pas o el transport sagregat elèctric fins a la Seu. No sembla que estigui clar què és el que es vol. 
–Crec que està claríssim. Sabem que el 2030 alguns punts de la xarxa col·lapsaran. Què es vol? Que no passi. Per això hem de fer diferents iniciatives. Un exemple, la Massana. Què més? El transport per cable o tramvia intern que connecti des de Sant Julià fins a la capital, i després fins a la Massana i Encamp. Així, la propera legislatura ho haurem d’implementar. La situació està analitzada i les propostes de solució les comencem a tenir sobre la taula. La part externa és el pla de desenclavament, amb noves possibilitats de sortida i entrada que ens permetin portar turistes de més alt valor afegit i que potser ara no venen. A partir d’aquí, calen dues o tres accions: la variant del Pas de la Casa i el transport elèctric sagregat fins a la Seu d’Urgell. Sabem que pugen i baixen de la Seu 4.000 persones diàriament, així que una infraestructura d’aquest tipus podria ser justificable. Ara tenim l’estudi i una aproximació de costos. En els propers mesos veurem quins compromisos s’incorporen als programes electorals dels diferents partits per desenvolupar aquestes infraestructures. 

«Quan optes per l’administració pública, després és complicat tornar al sector privat»

Liberals d’Andorra (L’A) es va partir en dos després de les primàries i va sorgir Acció, un actor més en l’arena política preelectoral. Ara s’hauran de disputar l’antic electorat.

–Com ha viscut el ministre la crisi del seu partit?
–Ho he viscut de dues maneres: la personal i la política. En la part personal amb preocupació, perquè les persones que estaven a L’A fa temps que les conec, després de molts anys de vinculació i militància. Amb Pallarés i Gallardo vam començar junts en política, en la joventuts del partit. És cert que durant una època em vaig dedicar més al sector associatiu empresarial, però sempre he estat vinculat al partit, tot i estar fora de la política, i sobretot molt vinculat amb aquestes persones, que són amics. Des de la vessant personal amb certa tristor, perquè em sento còmode amb els dos, però des de la vessant del partit, diria que per salut de la formació, quan hi ha situacions d’aquest tipus és millor que cadascú vagi per la seva banda i pugui defensar les seves idees.
 
–Tenen idees tan diferents?
–El partit liberal té un aspectre ideològic ampli. En l’àmbit internacional, abarca polítiques d’esquerra, centre i dreta. Així, sempre hi ha gent que se sent més a gust amb polítiques de centre-dreta i d’altres de centre-esquerra. I totes són legítimes. Per tant, arriba un moment que si hi ha contradiccions i és complicat arribar a consensos, no hi ha cap problema en què cadascú agafi el seu camí.

–Si no haguessin fet les primàries no hauria passat?
–No sé si són les primàries les causants d’aquesta qüestió. Sí que són el detonant de posicions de partida diferents.
 
–O potser no han sabut trobar la manera de gestionar les diferències que hi ha a tots els partits?
–Segurament, també hem de fer autocrítica. Ja sigui uns o els altres, no hem sabut posar en valor allò que ens uneix i no allò que ens separa, i sempre ho havíem sabut fer.

–Com es porta la cohabitació al Consell de Ministres?
–Cap problema ni tensió, perquè continuem tenint la nostra relació personal i estem centrats en la defensa de l’interès comú.
 
–Alguna vegada pensen «en què ens hem equivocat»?
–En algun moment, podia semblar que la situació podria haver acabat pitjor, perquè semblava que perdríem molts militants i no ha estat el cas. Fins i tot els hem incrementat en els darrers mesos. L’escissió em va preocupar, però no ha estat tan damàtica pel partit com podíem pensar en un cert moment.

–Anirà a la llista de L’A darrere de Josep Maria Cabanes o tornarà a l’Acoda?
–No ho sé, ni n’hem parlat. A l’Acoda crec que ja no m’hi volen, perquè tampoc els tinc tan contents com alguns es pensen. Quan ets al Govern has de prendre decisions per a l’interès comú, algunes de les quals es confronten amb interessos particulars. Per tant, hem d’assumir aquesta responsabilitat i aquest desgast. Quan optes pel sector públic, després és complicat tornar al sector privat.